dimarts, 14 de maig del 2013

Exercicis de Cultura Audiovisual de les PAU


Exercici 1

1.1 La profunditat de camp és la distància que abarca la fotografia desde l'objecte més proper al més llunyà.

1.2 El diafragma s'utilitza per controlar la quantitat de llum que entra a la càmera alhora de fer la foto.

1.3 El zoom òptic es aquell que efectua la càmera per apropar o allunyar la imatge al fotografiar. En canvi el zoom digital és el que s'efectua quan observem l'imatge fotografiada ampliant-la en part.

Exercici 2

Opció B 

2.1 Són dos fotografies totalment diferents, ja la primera ha estat preparada per el fotògraf. L'home que apareix es troba en una posició i un espai que delaten la seva preparació, aligual que el punt on està situat el fotògraf al fer la foto. Per altra banda en la segona trobem que la situació es totalment improvisada, que no hi ha preparació prèvia, que el fotògraf es trobava en el moment adequat en aquest lloc determinat que es el Japó durant un atac en la Segona Gerra Mundial. 
També podem destacar una altra diferncia important, la intenció amb que s'han dut a terme les dues fotografies. La primera té una intenció propaganística de la guerra, l'home posan't tal com està sembla una imatge viril i plena d'orgull. La segona en canvi ens mostra la dura veritat del conflices bèl·lics i la seva violència i absurditat. 

2.2 El gènere fotogràfic d'aquestes fotografies és el fotoperiodisme.
Les característiques principals són l'actualitat (es reflecteix un fet actual), l'objectivitat (se suposa que allò reflectit en la foto ha de ser fidel a la realitat) i les qualitats estètiques (voluntatdel artista d'evocar sentiments  i sensacions).


dissabte, 23 de març del 2013

La parte de los ángeles

Fitxa tècnica:

-Títol: La parte de los angeles. (The angels’ Share).
-Any: 2012
-País: Anglaterra, França, Itàlia, etc.
-Duració: 106 min.
-Direcció: Ken Loach
-Guió: Paul Leverty
-Música: George Fenton.
-Fotografia: Robbie Ryan.
-Interpretación: Paul Brannigan (Robbie), John Henshaw (Harry), Gary Maitland (Albert), Jasmin Riggins (Mo), William Ruane (Rhino), Roger Allam (Thaddeus), Siobhan Reilly (Leonie).
-Producció: Rebecca O’Brien.


Personatges

Per mostrar la desigualtat i els problemes socials, els protagonistes són de classes baixes.
Dins el seu repertori, no tots els actors són professionals; per exemple, l’educador (Harry) i en Willy, eren els dos actors professionals, per guiar l’acció dramàtica. També treballa sobre improvitzacions per trobar reaccions més naturals i autèntiques.


Argument

A Glasgow, quan el jove Robbie agafa en braços el seu fill recent nascut, Luke, se sent molt commogut i jura que el seu fill no haurà de portar la vida que ell ha portat, plena de dificultats i atrapada pels delictes que va cometre en el passat.
En els serveis a la comunitat, Robbie coneix Rhino, Albert i Mo, junatment amb en Harry, l'educador que se'ls ha assignat, que es converteix per a tots ells en el seu nou mentor per iniciar-los en secret en l'art del whisky.
Robbie descobreix que té un veritable talent de degustador, i molt aviat és capaç d'identificar les bótes dels destil·lats més cars.
Juntament amb els seus tres companys, Robbie convertix aquest do en una estafa, en una etapa més de la seva vida de petits delictes i de violència, però decideix transformar-lo en un nou futur, ple de promeses per la seva xicota i el seu fill.


Anàlisi tècnic


Estructura de l'obra

Per captar l’atenció de l’espectador, la pel·lícula comença amb un petit pròleg còmic(in media res). Després es presenten tots els personatges, alternant primers plans laterals i frontals, imitant la identificació dels presos.
El 1r acte comença amb els serveis a la comunitat que han de fer els protagonistes, després d’haver explicat els seus conflictes. Finalitza amb la visita a la destil·ladora que organitza l’educador, on en Robbie desperta el seu interés cap a la cata del whisky.
El 2n acte és un punt de gir de la trama degut a l’excursió a Edimburg, on Robbie descubreix que té una gran habilitat dins aquest món.
Finalment en el 3r acte és duu a terme el robatori del whisky més valorat del món, per poder sortir de la misèria.
Hi ha un falç final, on la policia sembla que els descobreixi, però tot acaba sent un espant. L’únic problema és que trenquen dues de les quatre ampolles que portaven.

Hi ha un tractament de la càmera sense angulacions ni moviments, amb una alçada respecte la mirada. Sabem que s’utilitza zoom per gravar la majoria d’escenes, plans curts, per que hi ha poca profunditat i en conseqüència elements desenfocats.

Utilitzen un recurs paral·lelístic, ja que comença la història pujant a una furgoneta pels treballs comunitaris, i acaben marxant amb una furgoneta cap a un futur millor.


Temes principals

El principal podríem dir que és la oportunitat de canviar, de sortir endavant de les situacions difícils. Mostren la realitat actual pels joves, on és molt difícil trobar feina.
El conflicte intern per autocontrolar-se i respectar la promesa de no recaure en la violència també és un tema important.
Utilitzen l’argument universal de “Romeu i Julieta” per estructurar la trama amorosa del protagonista i la seva companya; ja que la família de la noia no acceptava el Robbie.


Tractament de la imatge

Cal destacar el tractament del color en la pel·licula ja que, el director utilitza els colors pàlids i freds per el paisatge de Glasgow (normalment plujós) i per a la roba del protagonista i els membres de la comunitat. 

En canvi, en contraposició a aquests colors freds podem veure que hi ha tres moments de la pel·licula on apareixen els colors càlids (a casa en Harry , a la reunió de whisky i el paisatge de Balblair Distillery on apareixen sobretot tons verds). 

El vestuari dels personatges també tenen un tractament del color, per exemple, el protagonista sempre va vestit de colors freds i al seva dona de colors càlids com el groc o el verd.

En un moment de la pel·licula, per exemple, els treballadors de la comunitat estàn pintant una sala i van vestits de colors freds com el blau i han de pintar les parets taronjes (aqui veiem el taronja com un símbol d'alegria o esperança que destaca entre els colors freds dels
personatges).


Opinió personal

Aquesta gran pel·licula del director Ken Loach deixa una bona sensació al públic, el fa riure i sobretot reflexionar. Això ho aconseguiex amb el gran salt de trama que té la pel·licula i un gran tractament dels personatges que t'aproxima a la realitat i crea un víncle d'empatia amb l'espectador.

"La parte de los Ángeles" es una pel·licula que t'apropa i t'ensenya els carrers d'una Escòcia dura i grisa, i alhora t'ensenya aquella esperança que hi ha en tot personatge amb un gran conflicte (en aquest cas el protagonista). Té un final feliç i aixó fa que l'espectador tingui una bona sensació amb si mateix al acabar la pel·licula. És un film on la psicologia dels personatges es molt acurada i aixó dona un realisme i una riquesa que enganxa a l'espectador i fa que es cregui els fets que passen, i per tant que conegui el lloc on es desenvolupa l'acció.

Com a conclusió, podríem dir que es una bona recomanació per conèixer el canvi que desenvolupa un personatge amb un gran conflicte personal, i quines són les coses que fa per superar-se a si mateix
.

dijous, 7 de març del 2013

El Mite de la caverna

Guió del curt


Primera part

Tot comença amb el cec que està observant continuament l'ordinador, ja que no coneix res més que el que se li presenta en la pantalla i per tant aquest és tot el que ell pot veure de moment.

Truquen a la porta, pero ell, atret completament per la pantalla de l'ordinador, no ho sent.
La pel·lícula continua.

Tornen a trucar a la porta. Aquest cop més fort però una altre vegada, tot i això res no estorba el cec.

La porta s'obra forçosament i comença a entrar la llum a l'immensa foscor, els dos sabis s'introdueixen en la casa.



Segona part

El sabi apareix a l'habitació del cec, lentament. 
Aquest es gira sense entendre què passa. Es queda quiet.

El savi desconecta l'ordinador mentres el cec l'observa en silenci.
Abans de poder reaccionar és empés violentament, cap a la sortida de la casa.

El cec es resisteix però finalment cedeix.


Tercera part

El cec, que ja no està cec, es desperta amb una visió del món exterior i dels seus salvadors.

Els mira als ulls. Aquests li expliquen que ell ara ha descobert la realitat i li pregunten si els vol acompanyar a fer veure a més gent que s'han estancat en ells mateixos, tal com li passava a ell.

Ell accepta la petició.


Storyboard









Detalls técnics

En aquest curt el que destaca principalment és l'ús de la música per remarcar els canvis i les fases del procès d'il·luminació explicat en el Mite de la caverna de Plató. 
Primer s'utilitza una música relaxada i d'ambient, remarcant la tranquilitat amb què viu el cec ignorant.

Seguidament en el moment de la trucada a la porta, el silenci ens manté en espera i intensifica la tensió. Quan els sabis entren la música de misteri encara intensifica més aquesta tensió, tant la que té l'espectador del curt com la que hi ha entre els personatges. 

Quan el sabi es llença violentament sobre el cec, la cançó d'acció potencia la lluita i ens fa veure l'escena més intensament del que la veuriem sense música.

Per finalitzar una música que torna a ser relaxant, ens explica que una nova etapa de la vida ha arribat al protagonista i que el final del curt ja és present.

La música utilitzada en el curt és la següent en ordre de aparició:

     -Bright Crystal (Satoshi Okubo)

     -BSO El Juego del Àngel (Carlos Ruiz Zafón)

     -Dirty Drowning Man (Primus)

     -The Call of the Wind (Alan Parsons)


Curt finalitzat

En aquest link es troba el curt realitzat per David Oporto, Jana García y Pablo Serrano.

http://www.youtube.com/watch?v=Hm6piJ-PRuo&feature=youtu.be















dijous, 13 de desembre del 2012

La vanguardia dels EEUU



Mentres el cinema dels grans estudis moderava la rebel·lia dels seus creadors, el cinema independent nord-americà va ser, durant els anys 60 i 70, un focus de gran creativitat i de provocatius plantejaments temàtics i formals.
 
No subjectes als models canònics, aquests cineastes independents van introduir en la seva obra continguts que, fins molt poc abans, haguessin estat rebutjats pels comitès de censura i per les juntes directives de les productores.
 
A aquest període correspon l'etapa més fructífera d'autors com Stanley Kramer i Otto Preminger. Entre els títols més coneguts d'aquest primer període del cinema independent, figuren Marty (1955), de Delbert Mann, La nit del caçador (1955), de Charles Laughton, i Dotze homes sense pietat (1957), de Sidney Lumet.
 
Dins d’aquesta tendència, dos llargmetratges es van guanyar l'atenció del públic nord-americà: Buscant el meu destí / Easy Rider (1969), de Dennis Hopper, i Cowboy de mitjanit (1969), de John Schlesinger. En ambdós casos, quedaven de manifest la cultura del rock i les filosofies del moviment contracultural californià.
Seguit del polèmic estrena de Kiss (1963), Warhol va rodar Sleep (1963), un llargmetratge de sis hores que mostrava el somni d'un home.
 
L'experimentalisme d'aquest període no va ser aliè a cap gènere. Per exemple George A. Romero va renovar el terror amb La nit dels morts vivents (1968); Terrence Malick va idear un violent melodrama, Males terres (1973), i Martin Scorsese va elaborar creacions tan singulars i noves com Mals carrers (1973) i Taxi Driver (1976).

Si bé l'impuls experimental va anar perdent força en la dècada següent, aquest avantguardisme creatiu va ser reprès per cineastes com David Lynch, autor de títols tan arriscats com Cap borradora (1978).

El cinema novo



Els neorealistes buscaven difondre un ideari social molt assumible per part de l'esquerra intel·lectual, decidida a utilitzar el cinema com a via difusora de les seves inquietuds polítiques de manera austera i senzilla.

Al Brasil va ser el cinema novo el corrent que va canalitzar totes aquestes influències, oposant-se als gèneres comercials que omplien les pantalles del país lusoparlante (parlants del portuguès).
El cicle del cinema novo va anar prenent forma gràcies a productors independents, de vegades enfrontats a les principals corporacions cinematogràfiques del país.
Glauber Rocha va publicar el 1965 el seu assaig "Una estètica de la fam", entès com un manifest del cinema novo.

En endavant, el moviment va créixer al llarg de tres fases. La primera va des del 1960 fins al 1964, i es caracteritza per un tipus de producció molt atenta als sectors desfavorits de la població. El segon període arriba fins al 1968, i incideix en un discurs d'esquerres, crític amb el poder i contra la desigual política de desenvolupament duta a terme al Brasil. L'última fase arriba fins a 1972, i és potser la més simbòlica, ja que abarca uns anys d'estricte control per part de la censura, que van portar als cineastes a elaborar trames al·legòriques, ambientades en el passat històric.

L'exili de diversos dels principals valedors del moviment va acabar anul·lant les seves possibilitats de futur.
Entre els impulsors del cinema novo, trobem a Glauber Rocha (abans citat), director de Déu i el diable a la terra del sol (1964), Terra em transe (1967), Antonio des Mortes (1969) i Caps tallades (1970), i així mateix autor del llibre "Revisâo crítica do cinema brasiler", a través del qual va poder entendre la riquesa intel·lectual d'aquest corrent.
 
El cinema novo va ser ric en expressions populars, pròximes de les ètnies i els grups socials més pobres del Brasil. Títols com Us Cafajestes (1962), de Ruy Guerra, i Xica da Silva (1976), de Carlos Diegues, van ajudar a perllongar una tendència indispensable. Malgrat el progressiu desgast, el cinema social realitzat per aquestes dates encara segueix considerant un model a tenir en compte per les noves generacions de directors i guionistes brasilers.

El neorealisme



El neorealisme, va ser posat en pràctica a Itàlia al llarg de la dècada dels quaranta del segle XX. L'etiqueta neorealista no suposa una avantguarda, sinó un retorn a valors ja existents en la cinematografia anterior. Valors que eren els mateixos que després van defensar els teòrics francesos del cinéma vérité. Les qualitats que van venir a definir el conjunt tampoc eren noves.

Entre aquestes característiques cal assenyalar l'ús d'actors no professionals, el naturalisme a l'hora de plasmar la trama, l'ús de localitzacions reals i el rebuig del pintoresc i esterotipat en els personatges. Però el valor bàsic fora potser aquesta presència dels escenaris exteriors, que d'alguna manera resumia una inquietud propera al llenguatge dels documentals. També els directors del neorealisme plasmaven així la quotidianitat, amb els seus anhels i les seves misèries. Qui va acaparar mèrits en aquesta tasca va ser Vittorio de Sica, responsable de films de qualitat indiscutible, com El limpiabotas (1946), Lladre de bicicletes (1948), Miracle a Milà (1951) i Umberto D. (1952).

Com succeeix amb altres tendències, l'ocàs del neorealisme italià va arribar amb la seva estilització i manierisme. Clau en aquesta decadència va ser el llargmetratge Arròs amarg (1949), de Giuseppe de Santis, que va convertir en estrelles als seus protagonistes, Silvana Mangano i Vittorio Gassman. Encara que el seu film mostrava amb afany naturalista un entorn rural. En endavant, el corrent va ser assentant com un model a imitar, sobretot per part de les cinematografies dels països en vies de desenvolupament.

Storyboard